Coneixem Ampans.

Doncs com us deia diumenge passat, l'endemà d'haver sigut incapaç d'entrar, vaig tornar a Ampans, i aquell dia si que hi vaig entrar, tot i que em tremolessin una mica les cames per no estar segura de si estava prenent la decisió adequada.

En aquella primavera del any 2.000, a l'escola d'educació especial Jeroni de Moragas d'Ampans, tant sols hi havia una cinquantena de nens i nenes, agrupats en sis o set aules com a molt, en un edifici tot ell de planta baixa i amb un jardí/pati immens.

Em vaig anar acostant a la porta, que al final vaig travessar. Al ser una escola petita no hi havia pas un conserge a l'entrada, pel que vaig anar entrant molt a poc a poc fins arribar al passadís de les aules, on si que s'hi sentia un bon xivarri. Va sortir una mestra d'una aula, la Montse una de les mestres mes antigues de l'escola, i, al veure'm amb cara de "novata", em va dir:

            - Hola, bon dia. Que és la primera vegada que vens?

            - Si. Volia... volia veure l'escola. Li vaig contestar amb veu tremolosa.

Amb un gran somriure, característica principal de la Montse, em va buscar a una altra professora que es deia Rosa Fitó, i que, a més, era la directora de l'escola.

La Rosa, també igualment d'agradable, em va acompanyar a un petit despatxet, on vam seure juntes i em va explicar una mica com funcionava aquella petita escola tant "peculiar". Després ella em va demanar que li expliqués com era l'Enric: quin diagnòstic tenia?, quin grau d'autonomia tenia?, si tenia algun germà?, quina edat tenia?, etc... Quan li vaig dir que fins al juliol no faria els tres anys, va quedar una mica sorpresa, i em va contestar que els nens/es que hi havia en aquella escola, eren nens que derivava l'EAP quan ja no podien estar mes en una escola ordinària, i això no solia passar abans dels sis anys, quan han de començar educació primària.

Però jo volia veure i saber, si, en aquella escola, el meu fill podia estar mes ben ubicat que en una escola "normal" com la que anava el seu germà. Tal com deia sempre la Dra. Cuixart: "al Enric li convé molta estimulació", vingui d'on vingui, ja que quan mes petits són els nens, mes capacitat tenen per aprendre i assimilar millor la informació que ells reben "dins les seves capacitats":

            - Veig que ets una mare que toca de peus a terra. Em va dir la Rosa.

Després, ella mateixa em va anar ensenyant tota l'escola, aula a aula, ja us he dit que no era gaire gran, però tenia molt encant. Totes les mestres i monitores es presentaven i em feien dos petons. La veritat era que em feien sentir molt còmode, com si em coneguessin de tota la vida. En algunes aules hi havia nens i nenes força autònoms, que estaven aprenent llenguatge i matemàtiques com ho feia el meu fill gran, però s'apreciava ben be, que ho feien a un altre ritme. Els nois/es d'aquestes aules eren força "tafaners", i molt oberts, de seguida em demanaven qui era, i que hi feia allà.

D'altra banda, alguna altra aula comptava amb uns pocs infants que tenien patologies molt mes evidents i pronunciades de les que les del meu fill. En aquella època, encara em costava de veure a nens/es tant afectats. Era dur veure aquella "injusta realitat" que just començava a conèixer. Ara, amb la distància del temps, reconec que vaig reaccionar amb molta fredor davant d'aquells menuts tant fràgils. Sort de l'Enric que, poc temps després, al veure com s'hi relacionava, em va fer canviar aquella percepció i vaig ser capaç de veure'ls, parlar-hi, i acaronar-los amb la mateixa naturalitat amb que ho feia al meu fill.

Vam entrar a l'última aula de la petita escola, amb el mateix bon tracte per part de totes les mestres. La mestra d'aquella classe era la Gemma, una altra gran referent en les nostres vides. No sabria com definir als nens/es que hi havia dins, però, de seguida em vaig fixar molt en un de concret, el Jordi, ja que de seguida em va semblar veure-hi a un "Enric en gran".

Vaig tenir molt clar que, realment en aquella petita escola, era on millor podrien tractar, i potenciar les capacitats del Enric, i tal com em va indicar la directora, hauríem de començar a sol·licitar al EAP la seva escolarització al Jeroni de Moragas, de cara al proper curs.

Al vespre, li vaig explicar tot al Jaume, que encara no sabia que jo tingués la intenció d'anar a Ampans. Estava tant emocionada, i embalada explicant-li, que no el deixava ni contestar gairebé. Quan va poder obrir la boca, em va dir amb la seva paciència que, a vegades em treu de polleguera, hi havia pensat molt després del que ens havia dit la Silvia un temps enrere, que encara que fos dur de pair, si l'Enric tenia una discapacitat, negant-nos-hi, no canviaríem pas res de res. Ens vam abraçar, i ens vam dir mútuament que era la millor decisió. 
            - Serem els "papes" mes joves d'Ampans. Li vaig dir somrient.

Varem començar a fer els tràmits per que l'Enric pogués començar l'escola mes endavant. Al final, l'EAP va decidir que el millor per al proper curs seria una escolarització compartida entre l'escola bressol de Sallent, i el Jeroni de Moragas.

El dia que vaig signar amb l'EAP aquella resolució, vaig demanar-li a la directora per tornar a veure al Jordi. Tot somrient, com sempre em va dir:

            - Doncs mira, ara li podem demanar directament a la seva mare, la Merche, que és aquesta noia rossa que acaba d'entrar.

La Rosa ens va presentar i li va explicar una mica qui era jo, i que creia que el seu fill Jordi, s'assemblava en alguns aspectes al meu fill.

La Merche era tot empenta, ella parlava del seu fill com si fós lo millor del mon. Arrossegava una riuada de positivisme que em va encomanar, i que vam compartir amb ella, i el seu marit Jordi, fins al final... Però això també us ho explicaré mes endavant.

Merche, cuida dels nostres angelets des d'allà dalt !!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com