Un nou canvi.

Com us deia l'Enric anava fent progressos, no eren grans però si constants. Això si, no el deixàvem parar gens. Entre setmana seguíem el ritme amb estimulació precoç, piscina i consultes mediques, a mes a mes del que feiem a casa. El cap de setmana sempre intentàvem sortir, cada vegada necessitàvem mes coses per anar a passar un dia a fora, tant si era a la platja, com a la muntanya: bolquers, robes de recanvi, cremes, aigües varies, menjar, cadiretes, cotxet, joguines, etc.

Tot just havíem acabat de pagar la caravana al Pere i la Montse. Necessitàvem un cotxe mes gran, si, però el nostre pressupost arribava on arribava. Teníem rumiat unes "berlines" i "familiars" de l'època, però quan els anàvem a veure l'increment d'espai amb comparació amb l'increment de preu, no el veiem proporcional, o no el podíem assumir.

Un bon dia, el Jaume va arribar a casa al vespre i em va explicar que li havien dit que, a Castelldefels, hi havia un taller que venia furgonetes Volkswagen de importació, portades d'Alemanya, i que si volia, el dissabte ens hi podíem arribar a veure que hi havia. Una furgoneta?, vaig pensar, però el Jaume ho tenia molt clar.

I així va ser, el següent dissabte anàvem a Castelldefels, on tampoc havíem estat mai, a un taller que hi havia al costat de un hotel anomenat Riviera, que en aquells moments no vaig relacionar amb el servei que s'hi oferia. Ens van ensenyar tres models del tipus "Multivan" que ens varen encantar, sobretot un que tenien de color verd metal·litzat, realment si que era molt mes gran que qualsevol dels cotxes que havíem estat mirant les ultimes setmanes, però els preus, no ens els van dir fins al final. Ens demanaven per la Multivan verda alemanya matriculada cinc anys abans el mateix que per un "Seat Toledo" nou. De seguida vam prendre la decisió: aniríem amb "furgo".

Amb la venda del nostre 306, i un petit préstec, un parell de dissabtes mes tard ja podíem tornar a Castelldefels a recollir el nostre cotxe nou, la VW com la vam batejar a casa. Ens vam decidir per agafar el tren de Manresa fins a Martorell on ens hi esperaven uns molt bons amics: la Mercè i el Carles, que es van oferir per portar-nos amb el seu cotxe a Castelldefels... Pobrets, els va quedar el seu cotxe ple fins a dalt de tot, cadiretes, cotxet i bosses varies. Un cop ja teníem la VW no ens va costar gens ni mica de carregar-ho tot... Aquí si que hi sobrava lloc per tot arreu.

Ens va fer molta il·lusió estrenar-la, i vam decidir d'anar tots sis a dinar a Sitges. Era la primera vegada que l'Enric veia el mar i menjava pizza. Va ser un dia ben complert. Pujant cap a casa els nens es van quedar ben adormits als dos grans seients de la fila del mig, desprès d'un dia ple d'emocions.

En aquell viatge de tornada vaig girar el meu seient (era una passada) i vaig tornar a estar molta estona mirant els meus fills com dormien, mentre el Jaume conduïa tranquil, i un cop mes em va tornar aquella meravellosa sensació d'orgull i felicitat de la meva família, la família de quatre que tant havia desitjat.

El següent dilluns també el recordo, i tant que el recordo, anar amb la VW conduint-la jo sola, primer a portar el Pau a l'escola i ell ensenyant el seu mini-bus als seus amiguets, després al Centre d'estimulació a Manresa. Com costava trobar un aparcament prou gran els primers dies, tot i que el Jaume em deia que era igual de llarga que un R-18 que havíem tingut anys enrere. Fins i tot entrar al garatge de casa que te una porta súper ample, em feia molt respecte.

Ara, la prova de foc va ser el primer dia que vaig baixar a Barcelona amb l'Enric a la Vall d'Hebron. Vaig anar súper tensa tot el viatge, em faltava carretera i no parlem del moment d'entrar al pàrking, em vaig acotar i tot com si toques jo al sostre. En canvi l'Enric anava súper be, li havíem fet posar els vidres tintats, ja que el sol directe a la cara el molestava molt degut al seu coloboma de iris. Podia xafardejar-ho tot des de la seva cadireta, i això li encantava.

També, com que hi havia molt espai, vaig comprar una joguina amb la que sovint practicàvem a estimulació que era un ninot arronsat que portava una anella a baix, i, estirant-lo avall es tornava a arronsar mentre tremolava. La vaig lligar al seient de davant del l'Enric, que poca estona després de sortir de casa ja va començar a remenar l'anella i just quan afluixava per parar al peatge va tibar fort avall i el ninot va començar a tremolar. Quasi que m'espanto primer, fins i tot l'Enric va estar quiet un segon, per esclatar a riure seguidament, tots dos vam esclatar a riure. No cal que us digui que, al final, vaig quedar "ben tipa" d'aquell ninotet, però per estimular l'Enric, el que fes falta...

Fins i tot conduint un bitxo de dues tones de pes, set places, quasi cinc metres de llargada, dos d'amplada i dos d'alçada... Ole tu, altra vegada.

Montse Llopis Ció 

montsellopiscio@gmail.com