Organització

Estàvem de nou a punt de començar un nou curs escolar per als meus dos fills. Aquesta vegada, tant l'un, com l'altre, farien un horari gairebé similar, el que em permetria tenir algunes estones "lliures" mes de les que tenia fins aquell moment.

Ja us he anat explicant la gran quantitat d'hores que l'atenció del meu fill petit em requeria: eren moltes, moltíssimes, sens dubte eren la gran majoria del temps. Però, tot i així, des del primer moment vam intentar portar aquella situació que ens havia tocat de viure, amb la màxima normalitat, excepte quan teníem estades prolongades al hospital.

Sense necessitat de fer un pacte oficial davant d'un notari, una vegada passat el procés d'acceptació, sobretot per part del Jaume, vàrem decidir que teníem de repartir-nos el temps de manera que, tot i ser prioritari, no l'absorbís totalment l'Enric. Així doncs  vam imposar-nos que intentaríem mantindre les següents premisses per aquest ordre de prioritat:

1.    Temps per les necessitats específiques del Enric.
2.    Temps per estar junts els quatre.
3.    Temps per al Pau, sense el seu germà.
4.    Temps per la relació de parella.
5.    Temps pel Jaume, i per mi. Però per cadascú individualment.

El primer era inqüestionable a casa. No deixaríem mai de lluitar per aconseguir la màxima qualitat de vida del nostre fill petit.

El segon punt, pot semblar obvi, però entre setmana resultava molt difícil poder coincidir tots en horaris: el Jaume començava d'hora a treballar, venia a dinar una horeta i tornava a marxar fins tard. El Pau sempre li ha costat un munt de llevar-se, cosa que em posava dels nervis molts dies, començava a les 9 al Riu d'Or, i, quan tenia alguna activitat amb l'Enric al migdia, es quedava a dinar a l'escola. L'Enric aquell proper curs dinaria alguns dies a l'escola d'Ampans... Resumint, entre setmana només podíem estar tots junts als vespres per sopar, pel que hi vaig donar molta importància, ja que era una estona especial, estar tots plegats, cansats tots, però junts. Ens tornàvem per ajudar a menjar al Enric tots tres (fins que es va començar a espavilar), xerràvem del dia, i rèiem, sempre rèiem. Després, posar als nostres menuts fills al llit, fer-los, i que et fessin, el petó de bona nit, és dels moments viscuts que més enyoro, encara ara.

El cap de setmana era molt diferent, sobretot les èpoques d'estiu, de les que ja us he parlat sovint. Tot i que molts dissabtes al matí el Jaume treballava, i jo aprofitava per fer la compra setmanal, a partir de migdia ja estàvem tots junts, amb moltes ganes de fer coses, d'anar a llocs nous tots plegats, o de compartir una estona de jocs, en la que, a vegades, competíem per mostrar qui era mes canalla de tots quatre. Anar tots junts era fantàstic, em sentia molt feliç... excepte un dissabte que se'ns va ocórrer d'anar a Ikea, pensant que seria "una horeta" ;) ;) ;)

Al tercer punt, en que us dic: temps pel Pau, em refereixo a que, a banda de l'harmonia amb la que sempre varem viure tots a casa, el meu fill gran, era un nen molt actiu i extravertit, que no es mereixia perdre oportunitats i vivències que li pertocaven per l'edat que tenia. Recordo que, l'any anterior, els Reis li havien portat una bicicleta petita, semblant a la del seu pare, però amb rodetes al darrera, llavors ens vam acostumar que, els dissabtes a la tarda sortien amb bici ell, i el Jaume (no sé pas qui anava mes cofoi!!!) Poques setmanes mes tard, ja li va treure les rodetes petites, i, després d'algun "aterratge forçós", ja anava amb la bici a tota pastilla. Reconec que em feia patir veure'l com anava de ràpid, però el Jaume em deia que, tranquil·la, que si anava ràpid, era per que s'hi sentia segur. Tenia raó, ja que jo sempre he estat una peruca anant en bici. Amb tot, mes endavant, quan ja tenia assumit que el Pau hi anava molt bé, un "aterratge" va acabar amb quatre punts al seu llavi superior... be, això és lo normal amb un nen sà de cinc anys, no creieu?.

Una altra activitat que al Pau, i a nosaltres, li va encantar de fer, va ser la d'anar al esplai del poble: el GEPS. Quan era menut hi havia monitors jovenets, com la Marta o el Dani, que, també mes endavant esdevindrien grans amistats. De fet el Pau, va començar anant al esplai amb sis anys, fins als setze, continuant després com a monitor fins que va començar a treballar, i segueix mantenint l'amistat amb aquells "marrecs" que van començar junts des del primer dia, i ara són uns/unes joves ben responsables.

Mes endavant també va començar a gaudir de la muntanya amb el seu pare, el 2x2, i els amics de Farrassa. Però això ja us ho explicaré mes endavant.

Vaig pel quart. Encara que us sembli una "bleda", segueixo enamorada del Jaume (i crec que ell també de mi), també us diré que és molt detallista i sempre sap com sorprendre'm, i tocar-me la fibra. També estic convençuda de que la nostra experiència familiar ens ha unit, i reforçat com a parella. Aquella famosa, i perillosa rutina, a la que moltes parelles els hi passa factura després dels mes de 33 anys que portem junts, nosaltres no la coneixem. Però també és cert que ho vam establir com a prioritat: el nostre 4 a la llista, tal com heu vist. Doncs una senzilla decisió, com la de reservar-nos els sopars de dissabte per a nosaltres dos, va funcionar molt bé. Els dissabtes donàvem el sopar els nens primer, i posàvem l'Enric a dormir, al Pau li encantava d'anar al pis de baix a veure el futbol per la tele amb el seu avi Maurici, i l'avi mes que content. Llavors muntàvem una "taula romàntica" amb espelmetes i tot. Feiem un bon sopar, o un bon pà amb tomàquet, depenent del dia, a la que, amb el temps hi vam anar afegint una ampolleta de bon vi, passió que també mantenim encara. A vegades se'ns feien les "tantes" allargant la nit... era la nostra estona.

En aquella època tot ho feiem a casa, encara no gosava deixar l'Enric amb ningú, per sortir fora. Van passar uns quants anys abans de la primera "escapada romàntica" de cap de setmana. Això també ho us ho explicaré.

L'últim punt, encara que costava, era el que ens permetia de tenir una vàlvula d'escapament, com es sol dir. Tant ell, com jo, també necessitàvem una estona per a nosaltres mateixos, sense nens. Ja us he dit que el Jaume treballava tot el dia, però a finals del any 96, amb d'altres amics i companys, havien engegat el Centre Excursionista 2x2 de Santpedor, a la que hi anava, i encara hi va, tots els dijous al vespre. També molts diumenges al matí, o els dissabtes quan érem al càmping, ell sortia a muntanya, és la seva gran afició. Us sóc sincera dient-vos que mai no em va saber greu que ell hi anés, veure-li la cara al tornar amb les piles carregades, no tenia preu.

Jo em conformava amb les sessions de "sofà de diumenge tarda", en les que m'hi estirava, i m'hi estiro, veient aquelles pel·lícules semi-somníferes, amb la manteta per sobre, tota la tarda. El Jaume es quedava amb l'Enric i el Pau a casa, o al carrer, fins i tot va començar a aprendre a tocar la guitarra... però això és de les poques coses que no se'n surt ;) ;) ;). 

Algun dissabte de primavera o tardor agafava el cotxe amb la meva neboda, o amb alguna amiga, i anàvem a la platja. A mi m'apassiona tant el mar, com al Jaume la muntanya. També aquell mateix curs, em vaig poder apuntar al gimnàs per anar-hi als matins.

Aquell any vaig aprofitar les estones que em quedaven entre setmana per apuntar-me a diferents cursos ocupacionals, i em vaig poder treure el títol de monitora de lleure, amb la intenció d'estar el màxim de preparada per si algun dia em pogués plantejar de tornar a treballar.

No sóc pas ningú per dir com s'ha de organitzar un horari familiar, de fet sóc molt desendreçada, però aquella decisió que ens vam imposar de complir-la perquè ningú no quedes mancat d'espai i atenció, és sense cap mena de dubte, de les millors decisions que hem pres mai a casa.

Ufff, disculpeu que m'he enrotllat molt aquesta setmana!!!. Comences a escriure i...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com