No pot ser...

Com us anava dient l'últim dia, els meus fills havien començat un nou curs ple de vivències noves.

Tant l'Enric, com el Pau, s'havien adaptat molt bé al seu nou dia a dia. Tot i seguir fent moltes activitats tenia mes hores alliberades mentre els nens eren a l'escola.

Feia temps que tenia d'anar a revisió a la consulta del meu ginecòleg, el Dr. Costa. De fet, no hi havia tornat des de l'ultima ecografia que em va fer al setè mes d'embaràs, l'ecografia que va fer saltar totes les alarmes, la que va iniciar el camí que desembocava en el vertigen del que sovint us he parlat.

El Jaume feia temps que m'ho deia, però no trobava mai el moment, primer eren els meus fills, sempre. Però feia unes setmanes que em sentia incòmoda, notava molèsties, però no hi donava mes importància.

El retrobament amb el Dr. Costa va ser molt emotiu, ja que hi vaig anar amb l'Enric i el Jaume. Tot i no veure'ns en persona, m'havia trucat moltíssimes vegades demanant-me com estava jo, i com estava el meu fill.

Va començar a mirar-me des de la pantalla, de seguida va arrufar les celles, va agafar un posat seriós, i se li va escapar un:

            - No pot ser Montse, no pot ser, a tu no.

Tenia uns bultos a la trompa esquerra que eren les causes de les meves molèsties, però el que realment feia patir al Dr., era que aquells pòlips, com li deia ell, poguessin esdevenir tumors. Me'ls havia d'extirpar de seguida...

Evidentment, no podia ser, però era. Encara que em repeteixi em va tornar a caure a sobre aquella sensació de vertigen, ja que és com millor es descriu com em sentia, que ja tenia guardada en el bagul dels mals records. El Jaume va quedar glaçat. De tantes i tantes coses que havíem parlat, mai fins llavors ens havíem plantejat que ell o jo, ens poguéssim trobar malament, i molt menys que poguéssim agafar una malaltia greu.

Li vam dir al Dr. Costa que demanés de seguida data i hora de quiròfan. Jo tenia molt clar que només volia que em toqués ell, encara que ho haguéssim de fer pagant, de forma privada. Ens va dir que ens trucaria de seguida, que ell comptava que en dos o tres dies ja podria ingressar.

Teníem d'organitzar la logística de casa per que els nens poguessin seguir amb els seus horaris escolars. En aquella època els meus pares encara treballaven, i els pares del Jaume, tot i tenir molt bona voluntat en ajudar-nos, ja començaven a ser massa grans per poder gestionar totes les activitats dels nens. Com també us he dit moltes vegades, les solucions les trobes, o te les ofereixen, allà on segurament no hauries buscat o demanat.

Així va ser, la tarda del mateix dia de la consulta, tocava portar al Pau a la piscina. Vaig trucar a la Lourdes, la mare de l'Anna, l'amigueta del Pau que compartien piscina, per demanar-li si els hi podia portar ella aquell dia. Quan em va portar al Pau a casa al vespre, li vaig explicar el que m'havia trobat a la consulta. Sense rumiar-ho ni un segon, em va dir:

            - El Pau es pot quedar a casa nostra, i ja me'n cuidaré de tot. Al capdavall fa les mateixes activitats i horaris que l'Anna.

No ho hauria previst mai d'aquella manera, però, perquè no, n'estava mes que segura que la Lourdes acolliria i cuidaria del Pau igual que a la seva filla. El Pau i l'Anna ens estaven sentint, i anaven dient que si tots dos.

            - Només seran un parell o tres de dies. Li vaig dir jo a la Lourdes.

Bé, doncs ara quedava deixar lligat amb qui deixàvem al Enric. Els hi vam demanar als pares del Jaume si se'n volien fer càrrec. Ho van fer encantats, ja que l'Enric no era tant mogut com el seu germà, i per ells era mes fàcil de portar. Els hi varem baixar el llit de baranes on dormia el meu fill petit. Vaig parlar amb les dues escoles que anava l'Enric aquell curs i varem consensuar que, mentre estigués convalescent, aniria només al Jeroni de Moragas tot el dia, quedant-s'hi a dinar, així els avis tindrien menys feia, ja que anava i tornava d'Ampans amb transport escolar adaptat. De fet, des de llavors, l'avi Maurici, al cel sigui, va agafar el rol d'esperar l'arribada de la furgoneta del Consell Comarcal, tant al matí com a la tarda.

En dos dies m'operaven. Per sort, aquells "bultos", van resultar ser coàguls de sang que s'anaven enquistant a dins i a fora de la trompa, no eren tumors que poguessin esdevenir malignes, però la sang s'havia anat enganxant als intestins i van tenir de fer una ferida mes gran per poder-ho netejar tot bé.

Vaig estar tres dies a la clínica, però la recuperació seria mes llarga del previst, ja que m'havien hagut de "remenar" mes del esperat. El Dr. Costa m'ho va deixar molt clar que necessitaria un mes mínim de repòs per evitar possibles complicacions. La veritat és que vaig necessitar aquelles quatre setmanes per refer-me una mica.

El Pau va seguir "vivint" al Serrat, amb la Lourdes, l'Anna i família durant tot un mes. Ell estava encantat de la vida. L'Enric també el cuidaven molt be els avis amb l'ajuda de la "Tata", la nostra neboda. Als vespres sopàvem junts amb ell i el Jaume.

Quan vaig trobar-me be, vaig voler portar al Pau, i al Enric a les seves escoles. En arribar al pàrquing del Jeroni de Moragas, vaig veure que, davant meu, acabava d'aparcar la Merche, la mare del Jordi que també us en he parlat. Vaig anar directa a ella per explicar-li tota contenta el que m'havia passat. Estava d'esquena traient al seu fill de la cadireta del cotxe, en girar-se i veure'm, somrient com sempre, li vaig veure el mocador que li cobria el cap sense cabells...

            - No pot ser Merche, no pot ser, a tu no...

Montse Llopis Cio

montsellopiscio@gmail.com