Torna a ser estiu.

En l'ultima entrega del blog abans de l'especial de Nadal, us vaig explicar que vàrem deixar tramitada l'escolarització de l'Enric per al proper curs, però això no seria fins al setembre.

No us havia comentat que l'estiu anterior varem tornar a repetir l'experiència de passar-nos totes les vacances escolars al càmping de la Vall Fosca, i va ser genial altre vegada, a mes, amb la caravana nova teníem moltes mes comoditats que amb el "comanche", sobretot els dies de mal temps. Doncs l'estiu del 2.000 era jo, i sobretot el Pau, qui mes ganes teníem de marxar cap al Pallars.

Com que ja muntàvem la caravana per Setmana Santa, tot i que algun any encara ens hi nevés, quan va arribar el dia de final de curs, ja tenia un munt de bosses a punt per a la "mudança estival". L'altra gran avantatge era que a la VW sempre li quedava espai per a mes i mes coses, fins i tot la petita bicicleta del Pau, novetat per aquell estiu. Així doncs, el mateix divendres que va acabar l'escola ja ens varem instal·lar a la Torre de Capdella fins a la primera setmana de setembre, per tercer estiu consecutiu... i que continuaríem fent els següents onze anys.

Aquell any l'Enric, gràcies a la gran constància de la seva fisioterapeuta d'estimulació, la Silvia, ja gatejava a "tota pastilla", qual cosa ens feia molt feliços a casa, però que va provocar que se'ns disparessin algunes alarmes de perill que, fins a les hores, no havien existit, sobretot a casa, però també al càmping.

Pel fet de tenir la caravana "fixa", ja no la movíem mai de parcel·la, i la que teníem llavors, i que encara tenim, acabava amb un fort pendent cap a la feixa de baix. Li vam demanar permís al propietari del càmping, el Cisco, i al Antonio que és qui el porta, per muntar una tanca metàl·lica al voltant de la parcel·la, amb una porta per entrar-hi que l'Enric no pogués obrir (això és el que ens pensàvem...) i ens van dir que, per l'Enric el que fes falta, sempre se'l han estimat molt. El Jaume va tenir enllestida la tanca en dos caps de setmana: el primer va collar un munt de pals al terra amb formigó. Recordo que la gent se'l quedava mirant com posava cordills i el nivell en aquells forats al terra, però, quan la següent setmana hi va penjar el filat amb la porta, i va quedar tant ben posat, ningú va dubtar de que apart de ser el millor pare del món, també era el millor paleta del món. Però això us ho explicaré un altre dia...

Doncs sense haver-ho planejat, teníem, i seguim tenint la parcel·la mes "pija" del càmping (és broma, jeje). Però el que realment feia que m'hi sentís realment a gust era la molt bona gent que hi havia. Perdoneu per repetir-ho altra vegada, però estic mes que convençuda i orgullosa de que, l'Enric amb la seva "essència", era capaç de treure lo millor de tothom que se li acostava. El Jaume, moltes vegades que en parlàvem, em deia:

            - Quan la gent està de vacances, o de cap de setmana, està mes relaxada i es mostra mes amable.

Tant s'hi val, el que si que era, i és veritat, que la gent del càmping, i moltissima mes gent que van conèixer al meu fill, van quedar enganxats a ell, i a la seva alegre tendresa per sempre.

Va tornar la rutina dels diumenges, i els divendres d'estiu amb el Jaume amunt i avall, però ja no se'm feia gens pesat de quedar-me sense ell, i sense cotxe, allà dalt.

Recordo que una nit el qui em va despertar de cop, no va ser l'Enric, sinó el seu germà. No es trobava gens bé, tenia febre i tremolava. Vaig sortir de la caravana, i vaig anar a trucar a la caravana del costat. El nostre veí de llavors, el Beni, va sortir de seguida, i em va dir "anem al hospital de Tremp". Si, era el que calia fer, però, no havia parat mai a pensar que el qui em faria córrer seria el Pau. Al sortir a aquelles hores de nit, ens va veure l'Antonio i em va dir que li deixés l'Enric a ell i a la seva dona, la Isabelita, que se'n farien càrrec fins que tornéssim. De fet l'Enric seguia dormint amb el pijama posat dins la manta en què l'havia embolicat a corre cuita, sense cadireta ni res. Tenia raó, però no estava acostumada a deixar l'Enric amb ningú. Llavors vaig mirar al Pau, i vaig tenir clar que, per primera vegada fins llavors, passava a tenir la màxima prioritat. 

Vam entrar quasi a les dues de la matinada a urgències del hospital de Tremp. Es un hospital petit, i ens van atendre de seguida. Per sort hi havia un pediatre de guàrdia que, en veure'l, li va retirar la samarreta del pijama que portava i, senyalant-me un gran burrot, em va dir: "ja hem trobat el culpable". Li havia picat un tàvec, i llavors no sabia que el meu fill gran, com molta gent, era al·lèrgic a aquell tipus de picades. Li va posar una injecció amb cortisona, i ens va deixar en un box fins que li baixés la febre. Cap a les 6 del matí, ja li va començar a baixar, però el metge no ens va deixar marxar fins a mig matí. El Beni, no es va moure del nostre costat, però jo a les 8 patia per l'Enric, no sabia com reaccionaria en despertar-se en un lloc diferent, sense el seu germà, i sense mi.

La resposta la vaig tenir al arribar de nou al càmping amb el Pau quasi recuperat, i  vaig trobar-lo a la gespa de la piscina, envoltat de gent, que no paraven de mimar-lo. La Isabelita em va explicar que, abans de que es despertés havia entrat a la nostra caravana per agafar roba, bolquers nets, i el cotxet. Que havia esmorzat a dalt el bar dos gots ben grans de llet i magdalenes... El "paio" feia una cara de satisfet que era massa.

Com també va esdevenir una gran tradició, vam tornar a celebrar els aniversaris del Enric, i del Pau, cadascun per separat, amb una gran coca que ens feia expressament l'únic forner que hi ha en tota la vall.

Sens dubte ja us haureu adonat que la Vall Fosca, i la seva gent, ha estat i és, un lloc mes que especial per a la meva estimada família de quatre, que sempre havia desitjat.

Ah, i us envio els millors desitjos per a tots/es vosaltres per al proper 2.018. Bona revetlla!!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com