L'essència del Enric

Com us vaig dir, l'Enric va ser el meu segon fill. L'experiència amb el Pau havia estat molt agradable i planera.

Fins a l'ecografia del 6è mes tot va ser normal. Però en la següent revisió, el meu ginecòleg (de tota la vida i de tota la meva confiança) va veure una mena de sisè dit a la mà esquerra del meu fill. A partir de llavors, tot va anar molt de pressa. Ara en tinc un record de vertigen.

El mateix ginecòleg em va fer anar a una consulta amb una altre ginecòleg de Barcelona que va confirmar la sospita... quelcom no anava bé. Tot i ser una consulta privada, va ser molt clar: demà mateix has d'anar a la Vall d'Hebron i que ho portin de immediat... Vertigen, mes vertigen.

No havíem anat mai ni jo, ni el Jaume, a la Vall d'Hebron. Eren les 9 del vespre de un 21 de maig, i no sabíem ni com presentar-nos-hi. Vàrem trucar al domicili particular del nostre metge de capçalera, en Carles al cel sigui, que de seguida ens va omplir un volant i ens va dir que intentéssim mantenir la serenor, però que podria passar qualsevol cosa.

A l'endemà, dijous 22 de maig del 97, a les 7 del matí, com dos pagesets que van a ciutat, ja erem a la Vall d'Hebron, en un edifici rodó de 13 plantes i davant de una consulta que posava: Unitat d'embarassos d'alt risc. Eren les onze del matí, i em feien una punció a la sang del cordó umbilical... Vertigen, mes vertigen.

Tot l'equip mèdic va tenir amb mi un tracte molt humà, amb molt de tacte, però van ser molt clars quan ens van dir, al Jaume i a mi, que si el resultat de la punció sortia negatiu, el nostre fill moriria en el moment de néixer. I el pitjor de tot, havíem d'esperar 10 dies per saber-ne el resultat... Vertigen, mes vertigen.

Recordo que pujant cap a casa, per l'autopista, i entremig de plors, li vaig fer jurar al Jaume que, si el nostre fill moria, en voldria tenir un altre. Després de molts anys ell em va confessar que va fer el jurament amb els dits creuats, ja que en aquell moment no hagués volgut tornar a passar mai per uns moments com els d'aquell matí.

Van passar els 10 dies, i varem tornar al edifici rodó de 13 plantes. Dins la consulta, la doctora ens va informar que els resultats cromo-somàtics eren positius i que el nostre fill naixeria, i viuria. Però va tornar a ser molt clara en explicar-nos que, ara començava una etapa intensíssima de controls del embaràs, que el nostre fill de Santpedor, hauria de néixer a Bcn, en aquell edifici de 13 plantes, on començaria una autèntica marató de consultes i proves mèdiques per saber com evolucionaria el nostre desitjat segon fill... 

Vertigen, mes vertigen.

Montse LLopis Ció

montsellopiscio@gmail.com