Tots a l'escola

Casi sense adonar-nos havia arribat el setembre, amb lo be i tranquils que estàvem al càmping... Però havia arribat el moment: tornar a marxar cap a Santpedor,  per tornar a començar amb horaris, activitats i rutines com cada setembre, però aquest seria un setembre diferent.

El Pau començava primer de primària. El meu fill s'anava fent gran. Tot i ser un vailet molt alegre que no parava mai quiet, amb l'Enric assumia, sense que mai li haguéssim inculcat: un rol protector i molt pacient. Ja l'hi podia fer les mil i una el seu germanet, que el Pau mai no s'hi enfadava, li recollia les joguines que escampava quan a ell mateix recollir les seves li costava temps i temps. L'hi explicava les coses noves que veia, o que feiem, amb una dolça paciència que no esgotava mai, o quasi mai.

            - L'Enric aprèn mes a poc a poc. Deia sempre el Pau.

Se'l estimava, sempre se'l va estimar, des del primer dia que va arribar a casa. Per l'altre cantó, l'Enric admirava al seu germà gran amb passió. A casa, allà on hi havia l'un, hi havia l'altre, no t'equivocaves mai. Sens dubte el millor estímul que mai va tenir l'Enric, va ser el Pau. El record d'aquella tendra relació que tenien els meus fills em feia sentir immensament feliç, i encara ara, m'emociona.

Doncs el curs va començar en dimarts, ja que l'onze de setembre va escaure en dilluns l'any 2.000. Crec que és dels pocs dies en que no he hagut de cridar dues, o mes vegades, al Pau per que es llevés. L'Enric, era al inrevés, sempre anava d'hora. Ben esmorzats vam sortir de casa tots tres amb la Volkswagen, direcció cap al Riu d'Or, però a partir de llavors, el Pau ja no entraria mes per la porta de dalt de parvulari, on l'esperava la Maria Roser, sinó que ja seria sempre mes per la porta gran, com els nens grans. Abans d'entrar cap a l'escola li va fer un petó ben gran al seu germà i li va dir "jo també voldré anar algun dia a la teva escola".

Altra vegada al cotxe, ja que al Riu d'Or es començava a les 9, i al Jeroni de Moragas a 2/4 de 10, vam encarar la carretera de Manresa fins a Comabella. L'EAP havia resolt que, l'escolaritat del Enric seria ja l'escola d'educació especial d'Ampans, però que es compartiria amb l'escola bressol de la Vedruna de Sallent algunes hores, com el curs anterior, així podia seguir tenint relació amb els mateixos nens i mestres que ja coneixia.

Aquell primer dia al Jeroni de Moragas, també el recordo perfectament. Després d'aparcar, vaig tornar a quedar un moment aturada dins del cotxe, em va tornar a envair aquell formigueig de nervis dins meu; estava fent lo correcte? Ampans era el destí del meu petit fill?. De cop i volta, vaig sentir la veueta del Enric amb els seus sons peculiars com volen dir: "Mama espavila. Què fem dins del cotxe parats sense fer res?"

Ja no ho vaig dubtar ni un moment mes, vaig baixar, vaig descarregar la seva petita cadira, i en treure'l del cotxe el vaig abraçar molt, molt fort, i li vaig dir:

            - Enric tot anirà bé, aquí podràs jugar amb altres nens i aprendràs molt. Tu no pateixis, que la mama de seguida et vindrà a buscar.

Em va abraçar fort i va apretar la seva petita boca a la meva galta, com sempre feia abans d'aprendre a fer petons. La veritat, es que crec que necessitava més jo aquella abraçada, que no pas ell.

Vaig començar a caminar decidida cap a l'entrada de l'escola. M'acabava de treure del cap totes aquelles preguntes, aquells dubtes, aquelles pors, que no paraven de moure's dins del meu cap les setmanes, dies i hores anteriors a aquell moment.

Només entrar, ja ens van venir a rebre la Montse i la Gemma, que amb un munt de "mimos" abraçades i petons, de seguida van fer riure al Enric.

            - Uyy, que xicarró que és aquest nen, ets el mes petit de l'escola!!! Li van dir les dues.

En un tres i no res, ja el van tenir als braços, rient tots tres, cosa que li encantava. Vaig aprofitar per sortit. Ni se'n va adonar de que no hi era. Vaig marxar amb el cor encongit, era el primer cop que no m'acomiadava d'ell, tenia ganes de riure i de plorar. Abans d'entrar al cotxe vaig sentir una veu que em cridava, era la Palmira, la treballadora social que va venir per veure que jo estigues bé. No volia que marxés angoixada. Em va agafar la ma, i em va dir: "tranquil·la Montse, aquí cuidarem al teu fill, com si fos el nostre".

Us puc assegurar que, els quasi catorze anys que l'Enric va anar a l'escola Jeroni de Moragas, no tant sols el van cuidar bé, li van poder ensenyar un munt de coses que van contribuir al seu desenvolupament i qualitat de vida. Se'l van arribar a estimar tant... Mai tindré prous gràcies per a tots/es ells/es.

Quin dia mes ple d'emocions. El sopar d'aquell vespre, va ser un no parar d'explicar-nos les vivències del dia, sobretot per part del Pau, que, ens va arrencar un gran riure quan ens va dir:

            - No s'hi val, el primer dia a mi ja m'han posat deures, i al Enric, no.

No vam saber pas que dir-li... Tenia raó, no creieu???

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com