Somriure permanent

Vaig ser incapaç de reaccionar. El mocador delatava de manera ben clara el motiu pel que el portava la Merche. No vaig saber que dir, que fer. L'únic que em va sortir va ser: plorar, plorar davant seu, justament el pitjor que podia fer, provocant que fós ella la que acabés abraçant-me i animant-me amb el seu somriure permanent. Reconec que no vaig estar a l'alçada, ni de bon tros. Aquella bufetada de realitat em va fer adonar que encara em quedava molt i molt per aprendre de la vida.

Vam seguir coincidint varies setmanes mes, en les que ja podia parlar amb ella serenament. Tot i que la seva malaltia seguia avançant, ella seguia desprenent vitalitat i confiança. Sempre, sempre tenia aquelles paraules adequades per fer-te sentir millor, i mai, mai, vaig arribar a veure el seu rostre mancat del seu preciós somriure.

Un dilluns mes endavant, vaig veure que arribava el seu cotxe, amb el Jordi a dins, però qui conduïa era el seu pare, que, quan va baixar del cotxe vaig poder veure tot lo alt que era: quasi dos metres!!! i jo faig poc mes de metre i mig... Ens vam presentar, ell també es diu Jordi, com el seu fill. Li vaig dir que xerràvem molts dies amb la seva dona abans d'entrar a l'escola, ja que els nostres fills només es portaven dos anys, i jo els hi veia moltes similituds a tots dos. Em va contestar que, la Merche li havia parlat de mi, i del Enric. També em va explicar que, ella ja no estava gaire be, i que havia hagut de contractar a una noia que l'ajudés amb el Jordi petit. Altra vegada, no vaig saber que dir, però aquesta vegada no vaig plorar, vaig recordar aquell somriure permanent.

Cada vespre en parlava amb el Jaume d'aquesta família, una mare, i una parella enamorada que es desvivien pel seu fill, però que ho portaven amb una naturalitat i perseverança envejables... Pocs dies després, va arribar el fatal desenllaç.

Per mi, sempre van ser uns referents, i des de ja fa molts anys, el Jordi, i la seva nova família, són una de les millors amistats que tinc, de les persones que t'entenen amb una sola mirada, que et fan sentir molt be amb una càlida abraçada, sobretot quan em diu: "petita". Si es decidís a fer un blog, us ben asseguro que tindria tant d'amor i tendresa que el que esteu llegint...

Aquella crua realitat ens va fer reaccionar. Ho varem parlar molt seriosament amb el Jaume, algun dia ens podia passar alguna cosa a mi, o a ell, i deixar als nens sense pare, mare, o fins i tot, sense cap dels dos, tot i l'ensurt a les trompes que us vaig explicar la setmana passada, fins aquell moment mai hi havia pensat seriosament. Era evident que teníem de prendre alguna decisió.

L'endemà vaig anar a parlar amb la Palmira, l'assistenta social del Jeroni de Moragas durant molts anys, i li vaig explicar les nostres inquietuds, que va entendre perfectament, però que també li va sorprendre que la consulta li vingués de part de una mare tant jove i nova a l'escola com jo. El seu consell va ser que féssim un testament, ja que sense tenir-ne, si passés qualsevol cosa, els avis s'haurien de fer càrrec dels meus fills. Em va recomanar que, seria millor nomenar tutors legals a persones mes joves, ja que es tractava de una decisió que comportava una responsabilitat "de per vida".

Evidentment la Palmira tenia tota la raó, però tornava a ser una qüestió que no ens havíem plantejat amb anterioritat. Un altre tema a debatre amb el Jaume a la capçalera del llit, com totes les grans decisions familiars que hem hagut de prendre durant tots els anys que portem junts.

Els tutors podien ser familiars o amics, tant era, però haurien d'estar disposats a fer-se càrrec del Pau fins que fos major d'edat, però en el cas del Enric, seria durant tota una vida, amb decisions i processos delicats com seria declarar-ne, o no, la incapacitat quan arribés a la majoria d'edat. Havien de ser persones que s'estimessin molt als nostres fills, però que també fossin molt responsables i constants.

Sense dir-nos-ho, tant el Jaume com jo vàrem proposar als mateixos candidats, un era de família, i l'altre era amic/ga... segurament deuen estar llegint aquesta entrega del blog, al igual que vosaltres. Tot i que no és un requeriment legal el fer-ho, varem decidir demanar-los a tots dos si estarien disposats a acceptar aquella gran responsabilitat. Les respostes en ambdós casos va ser un si: un si sincer, un si responsable, un si carregat de sentiment, un si ple d'amor.

Aquell fet també va servir per adonar-me, una vegada mes, de lo molt que ens apreciava molta gent, a mi, i als meus.

Aquell mateix divendres varem anar al notari tots dos a fer el nostre primer testament, on hi van figurar els dos tutors "ben triats". Anys després, el varem refer, a petició del Pau, ja que ell també volia ser tutor del seu germà, tot i estar d'acord en que, els dos tutors que havíem nomenat nosaltres, també ho seguissin sent. No tinc cap mena de dubte de que, si hagués calgut, haurien cuidat i vetllat per l'Enric, o per tots dos, de la mateixa manera que ho haguéssim fet nosaltres.

Poc després el Jaume va començar a treballar a Barcelona. En arribar a casa el primer dia, em va dir que, quan tornava estava pensant que a partir de llavors, es passaria dues hores cada dia al cotxe, i que, tot i que costava forces diners, havia decidit que es faria una assegurança de vida.

Van ser decisions adequades, decisions responsables, decisions madures... i només tenia trenta anys.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com