S'ha acabat l'estiu.

Ens vàrem passar tot aquell cap de setmana, sobretot el Jaume, desmuntant l'antiga tenda "comache" que havíem fet servir fins el dia abans, i muntant l'avancé de la nova caravana a lloc. Una petita mudança. Semblava mentida del espai de mes que teníem, i tot ell a cobert. Podíem menjar perfectament a dins del avancé si plovia.

Com cada diumenge al vespre, tot i ser agost, el Jaume va tirar avall. Aquella nit vaig deixar els nens a les seves lliteres. L'Enric de seguida va quedar adormit, però el Pau va baixar la seva escaleta de fusta, i, sense  fer soroll es va ficar al llit amb mi, em va abraçar i em va dir:

                -Per que no dormim els tres junts avui, com quan no hi ha el papa?

Doncs tenia tota la innocent raó d'un nen de tres anys. Em vaig aixecar i vaig anar a buscar al Enric, ja que tot i tenir un any i escaig, encara no gatejava. El vaig deixar al mig del llit, i també com sempre, es van abraçar els dos germans agafant el son en aquella postura. Cada nit varem seguir dormint tots tres junts, fins i tot el cap de setmana sempre acabàvem sent quatre en aquell llit de 1,35m de la caravana.

El fet de ser agost significava que hi havia mes famílies al càmping. Molts dies, quan volia sortir a comprar amb els nens, el Pau rondinava per que es volia quedat jugant amb nous amiguets que feia amb una rapidesa increïble. Al principi em costava, però, al cap i a la fi pel temps que trigava en anar a comprar sempre quan tornava ell seguia estant al mateix lloc jugant.

També es van començar a acostar a la nostra caravana, atretes pel magnetisme i la fragilitat del Enric, una colla de noietes "pre-adolescents", que se'm oferien constantment per ajudar-me en el que fes falta amb ell. Doncs m'anava molt be, ja que sobretot mentre jo preparava els menjars, elles distreien i estimulaven al meu fill petit no deixant-lo adormir, fins i tot varem participar en una festa de disfresses al poble.

Una altra gran ajuda que rebia, sense demanar-ho, era que el veí que tenia llavors, i tinc encara ara, el Pepe, es passava hores i hores dins de la piscina d'aigua freda del càmping amb els meus fills. A mi em costava, i em segueix costant d'entrar dins d'aquella aigua tant freda, sempre esperava que arribés el Jaume per anar-hi tots junts. Era increïble com l'Enric aguantava aquella fredor, no se li posava ni pell de gallina, i quan el volies treure de l'aigua rondinava mostrant ben be que volia seguir-hi estant una estona mes. De fet, aquelles llargues estones dins la piscina amb el Pepe, i els caps de setmana amb el Jaume, em van fer adonar que l'Enric realment tenia mes facilitat per moure's dins de l'aigua, que no pas a fora. Fins i tot a dins de l'aigua feia moviments amb les cames com si volgués posar-se a caminar. M'havia de repetir a mi mateixa que no somiés truites, que el meu fill ni tant sols gatejava i, després del fracàs de la operació al peu esquerre, difícilment arribaria mai a caminar.

I així va arribar el setembre, havíem passat dos mesos sencers a la Vall Fosca!!!. El Jaume tant sols va fer uns dies de vacances pel pont de la Mare de Deu. Vam tornar tots quatre cap a Santpedor el primer cap de setmana de setembre, ja que aquell seria el primer any que el Pau aniria a l'escola, a P-3, tot un homenet.

Ja us havia comentat que havia intentat que el Pau no es sentis mai desplaçat d'atenció vers el seu germà, tot i que resultava impossible compensar en hores la dedicació al un, o a l'altre. Per aquest motiu varem dedicar una especial importància a l'entrada a l'escola del nostre fill gran, ja que tampoc no havia anat a cap escola bressol anteriorment.

Recordo perfectament el seu primer dia de classe. Vam anar caminant des de casa fins al Riu d'Or amb l'Enric al cotxet i el Pau agafat a ell. No va dir res en tot el camí. Jo tampoc sabia com s'adaptaria a la nova realitat, però confiava plenament amb la seva capacitat de relacionar-se amb tothom. Doncs tal dit, tal fet, quan el vaig anar a buscar al migdia, també amb l'Enric, la seva primera professora, la Maria Roser, el portava agafat de la mà i es va dirigir directament a nosaltres dient-nos:

                -Hola família, vull conèixer aquest germanet del Pau, ja que s'ha passat el matí parlant d'ell.

També, pocs dies després que el Pau comencés la seva etapa escolar, van tornar les visites ambulatòries a la Vall d'Hebron. Esperava amb candeletes la vista amb la Dra. Cuixart, ja que no el veia des que ens havien donat l'alta de les operacions de peus.

 Aquell dia va arribar, el Jaume em va voler acompanyar. Quan el va veure va semblar que veia a un altre nen diferent del que havia visitat anteriorment. El notava mes sà, mes espavilat, mes actiu, reaccionava molt mes ràpid als estímuls.

                -Què li heu fet a aquest nen aquest estiu? Ens va demanar.

                -Ens hem estat dos mesos en un càmping del Pirineu amb piscina d'aigua freda, i molt bona gent. Li vaig contestar.

                -Doncs m'haureu de dir com es diu aquest càmping per que el receptaré a moltes famílies que venen a la consulta. Va dir somrient.

Ens va fer adonar del progrés que havia fet el nostre fill pel fet d'haver-lo tingut constantment  actiu i estimulat. Aquesta és, a partir d'ara la prioritat màxima per a l'Enric: l'estimulació.

Però això us ho explico la propera entrega, no em vull fer pesada ;)

Montse Llopis Ció 

montsellopiscio@gmail.com