Primer aniversari.

L'endemà ens varem llevar tots tres tranquils i contents, tot i ser una sensació diferent; no érem a casa, no teníem cotxe, no teníem telèfon, només una nevera de 90 i una bossa de roba per a cadascú... Però tot era tranquil, teníem molt de temps per estar tots tres junts, de fet, tot ho fèiem els tres junts, i això era fantàstic. Sense haver-ho planejat mai, el Pau va agafar el rol de germà gran de seguida, tot i ser un marrec de quasi tres anyets.

Per anar a comprar baixàvem la rampa del càmping fins a travessar el petit pont que creua el riu Flamisell. El Pau ens va fer parar, i va tirar un parell de pedres al riu. Jo, em vaig quedar parada, quan n'hi va posar una a la ma del Enric, i ell, mirant al seu germà, no va saber què fer-ne... Sense rumiar-ho dues vegades, el Pau, amb tota la seva naturalitat va comptar fins a tres mirant al seu germà, i va impulsar ben fort la petita ma del Enric, amb la pedra a sobre anant a parar a l'aigua...

                -Molt bé!!!. Li va dir. Ja n'aniràs aprenent.

Així va quedar. Varem seguir els pocs centenars de metres que manquen per arribar al petit poble de la Torre de Capdella, on llavors el pa el venien a Casa Teixidó, per a nosaltres va ser Ca la Maria per la dolça padrina que hi vivia, i ara Ca la Txus, o Cal Pallaret, amb qui tenim una gran amistat. Es tractava de una casa antiga del poble a la que accedies al primer pis per unes escales molt dretes des del carrer, al entrar hi havia un moble vitrina molt antic on la Maria hi guardava les coques i les poques pastes que el forner de la Pobleta li pujava cada dia. El pa, el tenia en sacs al costat del moble. A l'esquerra hi havia un petit espai tancat amb una porta de fusta amb vidre on hi havia el telèfon públic, que encara vaig fer servir forces vegades per trucar al Jaume. I, per si fos poc una altra divisió que en prou feines passava dels tres metres quadrats hi tenien una sabateria amb una quantitat immensa de calçat de muntanya de molt bona qualitat. Riu-te'n tu, del aprofitament dels pisos de Barcelona.

Just a la casa del costat, però a peu de carrer, hi ha Casa Fonso, la típica botiga petita que hi trobes de tot, des de carn dels seus ramats, fruita, congelats, o agulles d'estendre i paper higiènic... de tot. Era mes gran que Casa Teixidó, però si hi havia algú a dins, tampoc no hi cabíem tots amb el cotxet. Sempre ha portat la botiga la família de la Nati, encara ara. La seva filla, la Neus, de seguida es va "encarinyar" amb els meus dos fills. Resultava curiós que, acostumada com estava a comprar en grans superfícies, ara, en uns pocs metres quadrats, pogués tenir tot el necessari per al dia a dia de la meva "gran família".

El que no hi havia a la Torre de Capdella era farmàcia, quelcom molt necessari en aquell moment, però aprofitàvem d'anar a Senterada, a 14 kms del poble quan venia el Jaume el cap de setmana, o quan hi anava algun veí.

La tornada al càmping, carregats i costa amunt, amb el Pau demanant piscina, gronxadors i pilota, es feia mes feixuga, i encara havia de fer el dinar. Teníem una petita tenda cuina on hi havien els fogons i tots els estris de fer menjar. Els primers dies patia molt estant pendent del Enric que no s'adormís abans de dinar, i del seu germà que no estava quiet. Però de seguida va aparèixer gent del càmping, que fins llavors no hi tenia relació, que em van ajudar des del primer moment en qualsevol cosa que em fes falta.

No anomenaré a ningú, ja que em doldria molt de descuidar-me algú, ja que tothom, tothom, que va ser al càmping les llargues temporades d'estiu que hi vam passar tots tres, ens van ajudar sempre, i ho feien de tot cor. Ara, des de la llunyania del temps, estic segura que el magnetisme que transmetia l'Enric, ja des de ben petit, atreia lo millor de tota la gent que s'hi acostava. Aquella fragilitat i tendresa, s'encomanava arreu, sens dubte, ja es tractava de l'essència del Enric, encara que no en fos conscient.

A la tarda si que la passàvem a la piscina, on es combinaven els nens que de seguida hi havia al voltant del Pau, que xerrava amb tothom i els mes grans que s'acostaven al Enric i a mi. De seguida es van crear llaços d'amistat, que encara duren ara. Molts dies, per poder-me dutxar, l'Enric es quedava amb una família, i el Pau amb una altra diferent.

Cada vespre, després de sopar, pujàvem al bar, ja que el Jaume trucava al Antonio, i podíem parlar una estona, mentre l'Enric ja s'adormia al cotxet, i el Pau va començar a aprendre a jugar al parxís amb la "Isabelita". Als pocs dies, les partides es repetien i repetien, donant-me temps per prendre'm una infusió tranquil·lament... era el meu moment del dia. Quan ens ficàvem tots tres en aquella habitació de roba, no trigàvem ni cinc minuts en quedar adormits de cop.

Els dies passaven volant, i les setmanes, i sense pensar-ho, va arribar el primer aniversari del Enric, que s'esqueia en dimarts. Amb el Jaume ho havíem parlat el cap de setmana anterior, i havíem decidit de celebrar junts, el següent divendres quan arribes, l'aniversari del Enric, i el del Pau, que era just vuit dies després. El Pau no entenia per que es tenia d'esperar a celebrar l'aniversari del seu germà, si era aquell dia, aquell dia era festa, no?. Tenia la seva part de raó. En la compra d'aquell matí hi vam afegir unes paperines de xocolata en pols i unes coques, que, per la tarda, van esdevenir la xocolatada popular en honor del primer anyet del Enric, que també en va menjar... vaja si en va menjar.

El divendres tal com havíem quedat, varem fer la celebració els quatre junts a la tenda. Una truita de patates amb pa amb tomàquet, coca cola, i un pastís petit amb una espelma a un costat, i tres al altre, que va bufar totes el Pau, però que tots varem riure.

Aquella nit varem dormir quatre dins l'habitació de roba, però a diferència de les altres nits, em va costar molt i molt de dormir, pel meu cap es rebobinava tot el que havíem viscut en aquell últim any, i, la veritat, és que els sentiments que em venien a la memòria eren del tot contradictoris: des del vertigen mes estrepitós del que ja us he parlat, fins a la felicitat immensa del senzill sopar que acabàvem de fer...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com

PD. Moltíssimes gràcies pel vostre seguiment. No hagués imaginat mai tenir tants lectors/es fidels setmana rere setmana.